Una educació bulímica 23 de novembre 2013
“Hace unos años, en la clase de una profesora que asistía a nuestro laboratorio de ciencias, durante los cinco años de escuela primaria sólo se estudiaron los grillos. Sí, el programa de ciencias de los cinco años se limitaba al estudio de los grillos. En las primeras clases los niños conocían a los grillos en la naturaleza, saliendo a menudo al campo, describiéndolos, dibujándolos y observando atentamente su conducta, imitando sus movimientos e inventando historias. Después tuvieron que construir un microhábitat que reprodujera con la máxima precisión posible el ambiente natural e introdujeron en él unos grillos. Se informaron sobre cómo alimentarlos, hicieron pruebas y consiguieron crear un ambiente equilibrado. Consiguieron que los grillos se reprodujeran en cautividad. Mientras tanto, seguían profundizando en el conocimiento de estos insectos observándolos en el terrario y estudiándolos en los libros de los que disponían. Cuando estaban ya en tercero o empezando cuarto, los niños llegaron a saber bastante de los grillos y tenían una curiosidad tal que conseguían poner en apuros a la profesora con sus preguntas. La profesora acudió a nuestro laboratorio en busca de ayuda, pero ni siquiera nuestros biólogos tenían conocimientos tan específicos, así que le aconsejamos que se pusiera en contacto con un entomólogo, profundo conocedor de los grillos, que trabajaba en la Universidad de Pisa. La clase empezó una correspondencia con el entomólogo, que respondía a las curiosidades, a las preguntas y a las observaciones de los niños. Esa correspondencia acompañó a toda la clase durante los dos últimos años de primaria. Hacia el final del quinto curso, en respuesta a una carta con observaciones de los niños, el científico le indicó a la maestra que algunas de las observaciones de los niños y de sus descripciones no estaban aún recogidas en la literatura científica sobre estos insectos. Eso significa que los niños habían realizado una contribución original a la investigación científica, que habían aportado algo que los científicos no conocían. Así pues, cabe preguntar-se: esta clase, que “sólo”había estudiado los grillos, ¿se había quedado corta? ¿Qué supervisor o comisario tendría el valor de afirmar que esos niños no habían cursado el programa entero? Esos niños aprendieron a observar, a hacer preguntas, a buscar respuestas. Lo aprendieron con los grillos, pero eso es aplicable a todo y en cualquier ocasión, porque aprendieron a conocer. ¡Ojalá todos nuestros niños estudiaran “sólo” los grillos¡” (Tonucci, 2012)
Quina diferencia entre l’escola que proposa Tonucci, on els nens durant cinc anys treballen de manera interdisciplinar a través dels grills, a través de la investigació, observació, experimentació, raonament, pensament científic i artístic amb l’escola tradicional. Què és el que cal aprendre per desenvolupar-se com a persona de manera integral? Per què farcim els nens de conceptes i continguts un darrera l’altre per poder acabar el llibre, el temari, el programa? Cal dur aquesta carrera a contra corrent i anar canviant de tema per quinzena perquè ho marca el ministeri? No és contradictori avui en dia que parlem tant del constructivisme, que el nen és el protagonista, que s’ha de respectar la seva zona de desenvolupament pròxim, els seus ritmes i personalitzar l’educació, continuar fent cas a la carrera que marca el govern? Els mestres sempre tenen por de no acabar el temari, però de què parlem aquí, d’ensenyar o d’aprendre?
Bibliografía
Acaso, M. (15 de Novembre de 2013). Periodista digital. Recuperado el 23 de Novembre de 2013, dehttp://www.periodistadigital.com/ocio-y-cultura/libros/2013/11/18/maria-acaso-educacion-disruptiva-revolucion-estado-sistema-paidos.shtml
Tonucci, F. (2012). Peligro, niños. Barcelona: Graó.
Què és escola a casa? 5 de Maig 2013
Molt sovint la
gent es pensa que és traslladar l’escola a casa. El mateix currículum, el
mateix horari, les mateixes excursions, les mateixes fitxes, els mateixos
llibres de text, inclús alguns es pensen que també seguim la mateixa
metodologia pedagògica, classes magistrals de la mare o el pare, el nen assegut
en un pupitre, a toc de campana fins i tot potser es pensen que els posem bata
uniformada... No conec, i en conec moltes, cap família que faci escola a casa
d’aquesta manera. No té sentit, per fer això els portaríem a l’escola.
L´ educació lliure no segueix un programa
determinat, concret. És una educació a mida, basada en les necessitats i
interessos de cada nen. És un aprenentatge autònom, experimental, actiu,
sorgeix dels propis conflictes cognitius dels nens. És el súmmum de l’educació
personalitzada que avui en dia està tant de moda.
Al ser tant
personal no hi ha un estereotip específic, hi ha tantes maneres de fer com
nens, inclús dins d’una mateixa família aprèn diferent un germà d´un altre.
Tot i així hi
ha quelcom en comú amb totes les famílies que eduquem a casa, és un amor pels
fills dut a la pràctica. Implica confiança, comprensió, empatia, no esperar res
en concret dels fills, sinó descobrir la seva pròpia realització personal, el
seu pla personal de vida. Confiem amb les capacitats dels nostres fills i volem
aprendre i caminar per la vida al seu costat.
Aquells que diuen oh, i els
amics? Al estar amb contacte directe amb la vida les relacions socials
sorgeixen espontànies, naturals, sense limitacions d’edat. Els nostres fills es
fan amb tothom, siguin grans o petits.
Anem pas a pas. Hi ha un aspecte
curricular, hi ha un aspecte metodològic i hi ha un aspecte emocional que cal
tenir en compte.
Dins el
curricular contemplem la vida com un sola assignatura. No hi ha una hora de
matemàtiques, o una hora de llenguatge. És el propi dia que apropa el nen
aquests continguts de manera real i global. Per exemple, quina hora és? Aquesta
pregunta usual comporta coneixements de matemàtiques, de física, de llenguatge,
d’història i fins i tot de geografia, es podria allargar a aspectes més
filosòfics i un llarg etc. El saber flota en el aire, tot el que som, l´èsser
humà, la nostra historia, es respira constantment, observant una flor hi trobem
poesia, ciències naturals, matemàtiques, arquitectura... No podem parlar de
classes, podem parlar d´un viure constant amb el saber, una sintonia mística,
receptiva amb el món que ens envolta. El saber no és aprovar un examen, no hi
ha exàmens, no fan falta, el que sí hi ha és una motivació transcendental per
aprendre, els nens neixen tots amb aquesta motivació, els hi va la
supervivència, és com una flama que crema dins el seu cor, la necessitat
d’aprendre, de conèixer, de dominar habilitats motrius i cognitives, l’únic que
hem de fer els pares és escoltar, dialogar, respectar, observar...
L’aspecte
metodològic és ampli, depèn, hi ha moments receptius on el nen escolta,
llegeix, observa, hi ha moments actius, el nen construeix, crea, experimenta...
L’aspecte
emocional per mi és el més important. Necessitem sentir-nos estimats. L’amor
del nucli familiar és el primer, és el més bàsic, i no es pot substituir. El
caliu de la llar, els vincles pares fills, germans, avis, tiets, cosins, són
essencials. L’educació lliure potencia la família. És un viure constant en
família. I això permet cultivar uns valors i unes virtuts que ens ajuden a tots
a ser millors, pas a pas, és el caminar de la vida. És una educació integral.
El resultat són nens feliços, les galtes vermelles,
els cabells despentinats, les mans una mica brutes i els ulls brillants.
Normes bàsiques per un ensenyament i aprenentatge eficient i respectuós 26 d´Abril 2013
Norma 1: Ajuda als teus alumnes a aprendre a partir dels seus interessos, motivacions i coneixements previs. Els alumnes són subjectes actius dels seus aprenentatges.
És el que els mestres anomenem aprenentatge significatiu. El mestre ha d’induir el buscar respostes, no tant en donar-les. La nostra funció com a educadors és facilitar estratègies perquè els alumnes puguin auto gestionar el seu aprenentatge. Va molt lligat amb el principi d´autonomia i llibertat.
Per mi és el principi més important. Com diu el psicòleg i pedagog David Ausubel:
“Si hagués de reduir tota la psicologia evolutiva a un sol principi diria lo següent: el factor més important que influeix en l’aprenentatge és el que l’alumne ja sap. Esbrineu això i ensenyeu amb conseqüència.” (Ausubel, 1983)
Norma 2:Organitza, determina i estructura els continguts que pretenguis ensenyar.
En qualsevol aspecte de la vida l’ordre i l’organització són elementals. Amb l’ensenyament passa el mateix. Darrera de cada classe, activitat, sessió ha d’existir un programa flexible, coherent i organitzat. És el que anomenem programació d´aula i en els centres educatius ve dictaminat pel segon nivell de concreció. En el nostre cas que eduquem a casa ens basem amb el nostre propi projecte educatiu que no és més que una ampliació i millora del que proposa el ministeri d’educació.
“Un contingut serà vàlid si serveix per aconseguir els objectius proposats, serà significatiu si inclou els continguts partint de la realitat i serà adequat si s’adapta a la competència cognitiva dels alumnes”. (Antúnez y col. 1996)
Norma 3: Fomenta la comunicació amb els teus alumnes. És la única manera de conèixer els seus interessos, les seves experiències prèvies, les seves capacitats i habilitats. Educant a casa aquest punt és immediat i constant. A l’escola s’ha de potenciar i buscar el moment perquè el mestre pugui disposar d’un diàleg amigable amb tots i cadascun dels seus alumnes. Aquest contacte de tu a tu amb el mestre és fonamental per l’èxit, enforteix els vincles i la motivació del alumne creix fins a límits desorbitats.
Aquestes són les tres normes per mi més interessants. Se´n podrien afegir, però aquestes resumeixen molt bé el procés d´ensenyança-aprenentatge tal i com l´entenem a casa nostra.
La manera disruptiva d´aprendre 25 de Març 2013
“No podem superar la crisis educativa amb el model tradicional de les aules” Curtis Johnson
He descobert aquesta entrevista que li fa en Punset a en Curtis Johnson sobre el sistema educatiu.
En Curtis Johnson és assessor d’ensenyament, és coautor d’uns quants llibres i líder en el camp educatiu.
Com a mare homeschooler m’ha encantat el seu punt de vista, son temes antics. Quan ell escriu el llibre disrupting class juntament amb Clayton Christensen és l’any 2008, ja han passat 5 anys i encara el tema segueix en peu. El seu discurs va amb la línea d’altres grans líders en educació com Ken Robinson i Richard Gerver. Però no són idees noves, ¿per què encara a dia d’avui l’escola pública-concertada segueix amb el mateix sistema que es va dissenyar als seus principis al segle XIX amb els pupitres de cara al mestre i una pissarra de guix? Qui té interès en que els nostres fills no aprenguin? Com diu el premi Nobel Bernard Shaw: "des de molt petit vaig haver d’interrompre la meva educació per assistir a l’escola".
Sóc positiva com Curtis Johnson i activista al no portar els meus fills a l’escola, tot i ser prohibit aquí a Espanya, un país retrograda, perquè no estic d’acord amb el sistema educatiu actual, on els nens són analfabets, no només analfabets digitals, no poden parlar anglès amb fluïdesa, la llengua del món, on són obligats a estar llargues estones asseguts rebent informació, tots al mateix ritme, com diu Curtis Johnson, de la mateixa manera, el mateix dia, els mateixos continguts, un sistema que obliga a escolaritzar a tots els nens i té un fracàs del 50%, cóm pot ser obligatori l’assistència a una escola amb aquest índex de fracàs? És com si fos obligatori pujar a un autobús que té el 50% de probabilitat d’estimbar-se, és de bojos.
Fa falta una escola que potenciï noves habilitats, no només assignatures bàsiques.
Diu Curtis Johnson: "hi ha dues opcions, negar-se i oposar-se a aquest nou sistema educatiu. Dos, acceptar el progrés i acceptar la innovació educativa.
Cap país, ni cap nació es pot permetre el luxe de perdre el 50% dels seus nens i la única manera de fer-ho és acceptant la innovació".
És possible aquesta revolució a l’escola?
És possible aquesta revolució a l’escola?
Mentrestant a casa nostra continuarem sent d’aquest 2% de la societat que parla Johnson fora del sistema, practicant una educació prohibida, pioners del canvi i de la revolució educativa.
Cal amb urgència indagar i profunditzar més sobre la llibertat d’ensenyança i la innovació educativa.
Menjar amb família sembla el més normal del món. En canvi aquests darrers anys el terme família ha anat sofrint un procés de desestructuració. Passem d’un model únic de família tradicional dels anys 70 amb el pare, la mare i quatre o cinc fills a diverses tipologies actuals: Famílies divorciades on falta un dels progenitors. Famílies reconstituïdes on un dels adults no és el pare o mare biològic i on ocasionalment apareixen altres nens que no són germans però que tenen els mateixos drets. Famílies monoparentals amb l’absència d’un dels pares. Famílies tradicionals però amb 1 o 2 fills màxim.
Aquesta reducció de la natalitat ha afectat el menjar amb família. No és el mateix ser 3 o ser 8 a taula. A més a més avui en dia amb les presses, el treball, obliga a molts haver de sacrificar el temps de menjar en família. El pare i la mare es queden treballant, van de menú, d’entrepà o de carmanyola. Els fills mengen a l’escola o mengen amb els avis. Hi ha poques famílies actualment que poden o vulguin menjar en família.
Analitzem amb més detall la situació d’una família tradicional que fa l’esforç de menjar plegats. Tant el pare com la pare treballen. La mare generalment és qui sacrifica part del seu horari per anar a buscar els nens a l’escola. Només tenen dues hores, perquè els nens han de tornar a l’escola per la tarda. Per a prop que pugui estar el domicili hi ha una estona caminant o bé amb cotxe. El menjar ha d’estar preparat amb antel·lació. És poc probable que el pare pugui compartir aquest moment, però suposem que sí, que al cap de poca estona arriba el pare per menjar junts. Seuen a la taula, mengen, parlen una estona, netegen, recullen a mitges perquè s’ha de tornar a l’escola. Com a molt han gaudit de mitja hora distesa. Això és clar si ha estat un dia normal, si no hi hagut cap incident a la feina o a l’escola, si tots estan de bon humor, si no encenen la tele, la ràdio o l’ordinador. Són massa variables a tenir en compte. El dinar es pot tornar estressant pels pares que consideren que estan fent tot el que poden.
Aquesta manca de temps, la incorporació de la dona al món laboral, aquest nou format de família, el consumisme que ens empeny a guanyar més per tenir més, la influència de les telecomunicacions, la moda, els ordenadors i demés tecnologia, converteix les escoles en residencies per nens i ens mostra un model actual de bellesa molt exigent i poc saludable.
La majoria de pares d’adolescents es queixen que els seus fills no parlen, que estan tot el dia enganxats a la tablet, Internet, etc. Però la culpa la tenen els pares.
Els pares no pensen o no tenen temps per pensar. Tan sols els interessa la seva feina, el seu èxit professional. Tenen un o dos fills per complir, perquè està mal vist no tenir-ne cap. També està mal vist tenir-ne més de dos. Com si ens haguessin inserit un xip al cervell amb uns paràmetres establerts. Ens agrada el confort i les possessions. Com si la felicitat provingués del tenir. Comprem als nens amb munts de joguines per compensar que no estem per ells. De ben petits els inscrivim a les llars d’infants, centres indispensables a dia d’avui. A la llar d’infants es socialitzen i aprenen coses, ens mentim, però així ens quedem més tranquils. No existeixen famílies que no portin els seus fills a l’escola a l’edat dels 3 anys. Però en realitat l’escolarització no és obligatòria fins als 6 anys d’edat. ¿Coneixeu alguna família que no porti els seus fills a l’escola a l’edat de preescolar? (tret de la nostra i algunes excepcions, una raresa a la societat d’avui)
Amb un ambient així sorgeixen molts problemes a l’adolescència. Ja hem perdut bona part de les possibilitats que teníem. Ara es fa molt difícil apropar-se a aquells fills que s’han tornat tant o més egoistes que els seus pares. Ara són ells els que no tenen temps per compartir amb la família. Cadascú té els seus plans, els seus amics, el seu espai. Inclús és difícil coincidir per anar tots junts a dinar a casa els avis. I s’hi van, estan immersos en els seus ipads, els seus twitters, etc. Apareixen les drogues, la violència, la promiscuïtat, l’alcohol i les discoteques per desconnectar, per aconseguir aquella felicitat que necessiten... Els trastorns alimentaris són cada cop més comuns, es valoren pel seu aspecte físic i per les seves adquisicions materials. Sorgeix la vigorèxia en els nois i l’anorèxia, bulimia en les noies. Els seus resultats acadèmics no són gaire bons, i tampoc no tenen motivació pel seu futur, un futur que veuen amb apatia i menyspreu.
I, què té que veure tot això amb el menjar, amb la nutrició? Doncs és la base.
Si prescindim de la corrent actual i valorem el que realment importa ja no ens semblarà tant important acumular riqueses i regalar moltes joguines, podrem reduir la nostra jornada laboral, disposar de més temps. Dedicar a fomentar una bona harmonia familiar, amb ordre, amb tranquil·litat, amb temps, per escoltar, per gaudir del silenci i la convivència dels nostres fills... Són les bases perquè els nens es sentin acollits, estimats, valorats, permet el diàleg, l’expressió personal i individual. La mare i el pare tenen temps per comprar ingredients frescos, per cuinar amb els nens, per gaudir preparant menús i plats divertits. Els nens són més bons, sí, ho he comprovat amb els meus. Quan se’ls dedica afecte, amor, temps, els nens són feliços i no necessiten estar cridant l’atenció cada dos per tres. Els pares estan més tranquils, els nens també, cap la possibilitat d’ampliar família, com són tan bons, apareix un tercer fill, potser amb sort un quart, un cinquè, etc. No és qüestió de tenir molts diners, els nens no necessiten diners com molta gent pensa i em diuen: Estàs embarassada del quart? Bé, bé si l’economia t’ho permet... Quin error tan gran! Els nens necessiten Temps i Amor, tant una cosa com l’altra són gratis.
Tot i així ningú et garanteix l’èxit, doncs els nens, els adolescents són lliures, però sí que hi ha una bona base perquè el seu desenvolupament físic, psíquic i intel·lectual sigui el més saludable possible. Alimentem apropiadament no només el seu cos, sinó la seva ànima i el seu cervell. Aquest són els autèntics valors que s’han de fomentar.
Conclusions extretes de l´article de mitos y fraudes relacionados con los alimentos y la nutrición
Un article que us recomano de Miguel Calvo, área de tecnologia dels aliments, departament de producció Animal i Ciencia dels aliments.
Els productes naturals i tot allò que puguem cuinar a casa sempre serà millor que recórrer als productes envasats i als productes “sans miraculosos” que de naturals tenen ben poc.
Utilitzar els medicaments tant si són de la industria farmacéutica, homeopàtics, japonesos o casolans amb prudència. En definitiva, utilitzar el sentit comú.
Educació i escolarització 4 de Novembre 2012
La gran industria alimenticia en aquests darrers anys ha anat suplint el paper que tenien antigament les mares i les àvies a la cuina. Al supermercat podem trobar tots els plats sense necessitat de cuinar. Però aquest fet social ha aixecat la llebre i les alarmes contra el “menjar brossa”, els envasats, les conserves, els dolços refinats, els congelats, els productes làctics, etc. Trobem un percentatge cada cop més elevat de la societat que prefereix els productes “sans”, anomenats ecològics o de comerç just i els suplements vitamínics o medicines naturals.
La gran industria i el màrketing, que no desaprofita cap ocasió, ha utilitzat també aquests productes més sans com una manera de fer negoci, atribuint-hi unes propietats miraculoses a uns preus molt descarats.Els productes naturals i tot allò que puguem cuinar a casa sempre serà millor que recórrer als productes envasats i als productes “sans miraculosos” que de naturals tenen ben poc.
Utilitzar els medicaments tant si són de la industria farmacéutica, homeopàtics, japonesos o casolans amb prudència. En definitiva, utilitzar el sentit comú.
Educació i escolarització 4 de Novembre 2012
És un dret de les famílies que puguin escolaritzar els seus fills, dur-los a una escola perquè rebin educació. Però no s´ha confondre un dret amb un deure. La obligatorietat d´escolarització és un deure que l´estat s´ha tret de la màniga a finals del segle XX. Limitar l´educació a únicament escolarització és un greu error del sistema educatiu espanyol d´avui en dia. Un sistema educatiu que tampoc no garanteix l´aprenentatge dels nostres fills, els informes PISA són lamentables, el fracàs escolar va en augment, la violència a les aules és el pà de cada dia, la manca de valors, la mediocritat dels alumnes, augment de ratios, retallades en recursos... Un llarg etcètera de mancances que demostren que el model actual d´escola no és suficient ni molt menys un model òptim per obligar a tots els pares a educar els seus fills en un centre escolar. Els pares tenen el dret a escollir l´educació dels seus fills tal i com marca la constitució espanyola en el seu article 27, aquest dret es veu violat pel deure d´escolarització obligatoria.
És veritat que s´aprèn a les escoles, i tenir escoles és una gran sort, hi ha països al tercer món que encara no tenen escoles per tots els nens. Però també s´aprèn al carrer, a la ciutat, al barri, a la familia, fora dels centres escolars. L´educació no és monopoli de les escoles!
¿Perquè aquesta figura paternalista de l´estat de voler controlar l´educació de tots els ciutadans? Perquè no existeix la llibertat d´educació com en la majoria de països desenvolupats que ens envolten? Perquè tot i el fracàs del sistema educatiu actual l´Estat s´afanya a reinvindicar l´obligatorietat de l´escolarització i penalitzar, perseguir penal i civilment a les famílies que opten per un altre model educatiu?
Són coneguts els casos mediàtics d´algunes famílies que ensenyen els seus fills de manera personalitzada, individualitzada, nens i nenes que demostren haver adquirit unes competències linguístiques-matemàtiques-artístiques-culturals superiors de la resta dels nens que van a l´escola, nens i nenes integrats al barri, a la ciutat, a la societat que reben una educació excel.lent i tot i així el jutge els condemna a escolaritzar els nens, per què la llei és la llei i està per complir-la. Això és una Dictadura, on és la democràcia, la llibertat de les persones?
És un delicte no anar a l´escola tot i rebre una educació superior? Perquè hem arribat a aquesta absurditat?
MOTIUS DE FER ESCOLA A CASA 3 d´Octubre 2012
Per què hem de delegar l´educació dels nostres fills a un centre-institució? Per què pensem que la mestra amb 27 nens a l´aula ensenyarà millor al nostre fill que nosaltres mateixos? Aquestes preguntes em porten fins al segon motiu. Em ve de gust educar-los, tinc ganes de prendre aquest repte de guiar-los en el seu aprenentatge, no només a nivell domèstic sinó també a nivell de coneixements, d´aptituds, de valors... Tot el que li ensenya la mestra li puc ensenyar jo, i si en algún moment necessito ajuda puc trobar una mestra de repàs que ens ajudi.
El tercer motiu és la sumisió i manca de llibertat. El nen no pot escollir què aprendre, ni quan aprendre, ni on aprendre, ni cóm aprendre, no pot escollir ni els seus companys de taula... De fet l´alumne no pot escollir res. Us imagineu una classe de 27 alumnes on tots volguéssin escollir què fer, quan parlar-preguntar, quina activitat treballar, anar al vàter, a beure aigua o mengar l´entrepà o la carmanyola? Seria difícil de coordinar, amb només una mestra impossible. Entenem aquesta sumisió com a disciplina, aprendre a treballar en grup, a conviure... Però a la vida real treballem i convivim amb un nombre molt reduït de persones. Ningú ens mana i ens exigeix si podem o no beure un got d´aigua, anar al vàter, preguntar un dubte, donar un volt i estirar les cames, escollir com i quina feina hem de fer primer... Bé, potser alguns treballs industrials en cadena sí que requereixen unes normes més específiques, però no estem preparant els nostres fills expressament per entrar a treballar en una cadena de montatge, oi? Potser va ser la realitat de la societat del segle XIX, però per descomptat no és la realitat del segle XXI.
Una de les aptituds més valorades quan busques feina és la iniciativa propia, la creativitat i la facilitat d´escollir els recursos. Us posaré el mateix exemple que explica en Richard Gerver en el seu llibre Creating tomorrow´s school´s today, quan va a un restaurant i demana una hamburguesa amb formatge sense mostasa, i el dependent amb molta amabilitat li contesta que no potser perquè a l´hamburguesa amb formatge li posen mostasa... ¿? Exemples com aquests n´hi ha molts, quan has de fer qualsevol tràmit de papers, trobar una persona que pensi és difícil, si necessites un paper oficial acabaràs donant mil voltes abans d´aconseguir-lo i hauràs d´anar a diferents llocs i departaments, fins que al final després d´una bona enrabiada descobriràs que era bastant senzill si t´haguéssin explicat d´un principi.
Perquè considero aquest punt tan important? Aprendre a prendre decisions és important, aprendre a raonar i pensar és vital.
El quart motiu és la metodologia. Treballar a través de llibres és un recurs quan estàs al tren, a la sala d´espera, al llit... Però no ha de ser l´únic recurs on fonamentem l´aprenentatge. Les classes dirigides, els llibres, l´ordinador són eines, però ho són més encara la propia observació, l´experiment, la resolució de conflictes en solitari, la manipulació, la proba, l´activitat lliure, la creació... Totes aquestes accions desperten el raonament propi, creen dubte, generen preguntes i respostes, el protagonista de l´aprenentatge és el nen i la mestra una guia, tal i com expliquen els psicòlegs constructivistes, on el nen és el propi constructor del seu coneixement, i això només és possible si la mestra està en aquell moment precís amb aquell nen en particular, en una classe massiva només aprendran així els dos o tres que porten la veu cantant, la resta de la classe són receptors passius, bé alguns ni receptors perquè s´avorreixen o en aquell moment miren la finestra.
El cinquè motiu són els continguts. El nen s´interesa per continguts reals, per allò que necessita en aquell moment. Treballar continguts que no motiven al nen no servirà de gaire perquè s´obliden deseguida. Algú de vosaltres se´n recorda de les parts de l´òrgan auditiu? S´estudia a tercer de primaria, i es repasa a quart , a cinquè i també a l´ESO. Per què no som capaços de recordar la majoria dels continguts que vam treballar a l´escola tot i repetir-los any rera any? I en canvi si posem al google òrgan auditiu en un moment descobrirem cada una de les parts, de les funcions, de les patologies, tot i més que en aquell moment ens faci falta. Tan important és marejar els nens a memoritzar continguts fora de lloc per passar un examen i aprobar un curs? Els continguts han de ser reals, aprendre a fer-se el llit, a posar una rentadora, a cuinar, a comprar, anar al banc, a l´ajuntament a pagar impostos... I tots els continguts transversals que sorgeixen a partir d´aquestes accions bàsiques i cotidianes, destresa i agilitat manual, lecto-escriptura, reconeixer si una samarreta és de cotó o sintètica, coneixer els valors nutricionals del menjar, matemàtiques bàsiques, conèixer les lleis i els impostos del poble on vivim, la societat, la cultura i la llista es podria fer interminable... Els estudiosos ho anomen aprendre del tot a les parts, a l´escola es treballa al revés, de les parts al tot.
El sisè motiu és la contaminació. No em refereixo a l´ambient carregat de virus i gèrmens que es respira en una classe. Em refereixo a la contaminació de la manca de valors que impera en la nostra societat a dia d´avui. Les Monsters són unes nines horribles que fa uns cinc anys quan no havien sortit en cap campanya publicitaria no hi hauria hagut cap pare, mare ni avia assenyada que les hagués comprat. Però ara tenir la cartera, la carpeta, la llibreta de les Monster és estar de moda. Això és nomès un exemple, podria parlar de Gormittis, de Kitty, de Austin, de Hanna, de tenir roba de la marca tal, o anar de vacances al Carib, o montar la millor festa d´aniversari del planeta, tenir el iphone, el Ipad, o la tablet nova que ha sortit... Tot això té un nom i és el pitjor mal del nostre segle: el CONSUMISME.
Continuant amb els Iphone, Ipad´s, Tablets, internet, jocs virtuals, twitter, whatsaps ens porta a un món nou on els joves es veuen immersos, el món cibernàutic. Es difícil enraonar amb un adolescent a dia d´avui. Hi són però estan sempre en constant immersió en aquest món fascinant que els acapara. Si tens fills adolescents, nebots adolescents, nets, és aconsellable entrar en el seu món virtual si voleu mantenir una conversa amb ells. I això preocupa molt als pares, quines relacions tindran, quins continguts visualitzaran, quins perills comporta aquest món cibernàutic... ADDICCIÓ, SEXE, PUBLICITAT SENSE CONTROL, ESTAFES... ¿? El més preocupant al meu parer són els jocs virtuals on en la gran majoria guanya qui més mata, l´objectiu principal del joc és matar... VIOLENCIA, EGOISME, ODI... Com i perquè l´Estat ho permet això no ho sé, com i perquè la gran majoria dels pares no volen això pels seus fills però tots acaben cedint, no ho sé... El que sí sé és que el meus fills això no ho voldran. Valoraran altres coses perquè totes aquestes no les trobaran normals.
Els motius els podria anar allargant, podria parlar del TEMPS que tenen, de la LLIBERTAT, de l´AFINITAT que hi ha entre nosaltres, l´AMOR entre els germans, el FER FAMILIA, de la NATURA que ens envolta, de la CALMA, de la PAU, de la FELICITAT...
Fer-se gran 10 de desembre 2011
Avui és l´aniversari de la Judit, ja fa sis anys. S¨està fent gran. Ésclar que és una nena. Però complir anys és tota una reflexió. Sobretot quan ja has passat dels trenta i comences a "caducar" en el bon sentit de la paraula. En la societat que estem és valora massa la imatge i l´aspecte físic. Estar i anar guap@, Ens bombardegen d´anuncis d´eterna joventut, del pronto moda, del consum per sentir-nos bé, de models de bellesa anorèxics, de cremes antiarruges, anticel.lutitis, corporacions estètiques, cirugies i uns quants bla bla bla més... Ja no hi ha prou en treballar, ser bó, estimar i entregar-se als altres, ara també hem de ser estéticament acceptables per "caure bé" i tenir èxit. Quan passo davant d´una escola-institut i veig els adolescents tant estéticament guays, bé podria utilitzar algún altre adjectiu però no seria massa polit, en què pensen aquests nois i noies? pensen en formar-se, estudiar, treballar, guanyar-se un futur? i qui no ha estat jove, és normal que tinguin les hormones així, però és que a dia d´avui ser jove és molt difìcil! La tele, internet, els videojocs, videoclips, pel.lícules, inciten als joves a la promiscuitat, a les drogues, l´alcohol, la violència, i ensenyen uns models de joves conflictius que viuen en families desestructurades com si la societat fos així, la selva, la jungla i això no és un exemple plural de la realitat. El món és regeix per interesos i de tot en fan negoci, que els nostres fills siguin consumidors és el que hi ha darrera de tot, a les grans productores i multinacionals els importa ben poc la salud física i mental dels nostres fills, això sí que comprin i consumeixin ordinadors, jocs, telefonia, multimedia, marques, oci, és el que hi ha de rera fons...
Ser un mateix, descobrir-se, sentir-se agust tal i com som, sense ser esclaus de la moda, valoran el que realment importa, el cor de les persones, i tenint un bon sentit de l´humor per quan ens mirem al mirall fer unes quantes ganyotes i riure´ns de nosaltres mateixos, això diuen és la millor medicina per fer-nos grans GRANS de debó.
El mal i el bé 7 d´Agost 2011
Explicar el mal als infants és molt difícil. Des que neixen els ensenyem el bé, l´amor, la comprensió, el perdó… Es nutreixen dins la familia amb aquest bé generós i abundant. Però la realitat del món no és així i el mal, malgrat ens pesi, existeix, no vivim en un paradís. Aquest tema és tan antic com anys té el món. Ha generat moltes pàgines escrites i és bàsicament el gran interrogant de l´existència humana. I no només em refereixo als mals naturals, com la mort d´un pare o una mare, la mort d´un infant, l´enfermetat, els accidents, les catástrofes, sinó també per suposat al mal que rebem dels altres i que també ocasionem nosaltres, com l´odi, l´enveja, les blasfèmies, les mentides, l´abús, el despreci, les burles, les guerres… Aquest mal provocat és deplorable… Cóm expliques a un infant els genocidis? La innocencia de la seva mirada crema, és vergonyós haver de reconèixer a una criatura neta i immaculada el mal que la humanitat ha causat a través de la historia i continua causant a dia d´avui… Els nens i nenes tard o d´hora descobreixen aquesta realitat, i amb el coneixement del mal perden la infantesa… Una similitud amb el relat bíblic del paradís, on Adam i Eva són expulsats un cop coneixen el bé i el mal…
Transformar mal per bé, la divisa de l´èxit.
Però si analitzem una mica més a fons què és el mal i què és el bé, arribarem a la conclusió que no és tan senzill desgranar què és mal i què és bé i el més complicat encara treure´n bé d´un mal i no treure´n mal d´un bé. El mal i el bé és aleatori, tots rebem mal i bé durant el transcurs de la nostra vida, però hi ha persones que canalitzen el bé per produir més bé i el mal per transformar-lo en bé, aquestes persones són positives i viuen una vida d´èxit.
En canvi hi ha persones que canalitzen el bé en mal i el mal en més mal, són les persones negatives, acostumen a anar de víctimes i viuen la seva vida en un mar de penes, rabia, ira, envejes, mentides…
La majoria de la societat no som ni 100% positius ni 100% negatius, es dona una barreja on predomina l´actitud positiva per damunt de la negativa. Els llibres d´autoajuda van tots encaminats a potenciar aquest bé per bé i a transformar el mal per bé.
Tot això és molt teòric, però com a pares-mares, educadors, cóm ensenyem això a les criatures? Cóm transformes un mal en bé? I aquí apareix la fórmula mágica: creativitat i adaptació al medi. Creativitat per ser capaços de renovar-nos a cada instant, per modelar-nos i fer posible l´adaptació a les “noves” circumstàncies negatives. Aquesta adaptació és bàsica per poder ser feliç i juntament amb la creativitat surt l´enginy per treure´n coses positives, tots els canvis porten coses positives. Amb la pràctica es reconeixen amb més facilitat. Aquesta eina, aquest exemple és una bona herencia pels/les nostres fills/es.
Quins fills deixarem en aquest món? 29 Juny 2011
Educar és realment complexe. No hi ha prou amb educar amb coneixements, saber història, geografia, medicina, matemàtiques... És tant o més important educar amb valors. Això dels valors es sent molt però s´entèn poc. Valors com la sinceritat, la honradesa, la valentia, la constància, la comprensió... estàn fora d´ús. La societat ens empeny a mentir, a enganyar, a exigir, estem acostumats a rebre i rebre sense donar gens o poc a canvi. Ens queixem dels polítics que no fan la feina i que roben dels diners de tots. Els polítics són un reflex del que som tots, vivim amb la llei del mínim esforç, exigim drets i guanyar més, però estem disposats a cedir ben poc o res. La picaresca i la mentida ens envolta per poder rapinyar, i sempre estem apunt per criticar l´altre i tirar-lo per terra. És un món agressiu, violent, salvatge i desendreçat.
En canvi quan trobem una persona honrada, sincera ens agrada, ho apreciem. Aquests valors encara avui en dia els necessitem, necessitem ser sincers, honrats, valents, constants, comprensius. El món necessita persones així, les administracions públiques funcionarien per primera vegada, els ciutadans ja no es sentirien estafats pels comerços i la gran industria. Els funcionaris serien competents, àgils, responsables... La convivencia entre tots seria fácil. Seria un món just, idílic, fantàstic... Per això és tan important educar amb aquests valors possitius, perquè està en les nostres mans, som educadors, som pares i mares, tenim la responsabilitat d´educar amb valors aquests infants, aquests nens i nenes perquè el dia de demà el món tingui uns millors ciutadans. És pel bé de tota la humanitat.
SER POSITIUS 18 de Juny 2011
De vegades a la vida passen coses que no esperes, apareixen problemes que sembla que no tinguin solució, no surten prou bé les coses que fem, o entrebancs que anem trobant al dia a dia. Anar per la vida amb la mentalitat positiva és imprescindible per ser feliç. Veure sempre el got mig ple enlloc de mig buit. En l´educació dels fills aquesta actitud positiva també ajuda, a prendre´ns en broma situacions que en moments determinats ens poden crispar els nervis, com la mala-traça dels nostres fills quan se´ls cau el got de llet per tota la taula i goteja al terra i a les cadires... Hi ha múltiples situacions com aquesta i d´altres que vivim sovint i si ens ho prenem amb humor i amb bona cara és més fàcil ser pares. També és cert que hi ha situacions i situacions, que un perdi la feina per exemple, no és gens agradable ni que es miri amb humor, o superar una mort o un accident, són problemes on és molt difícil ser positius, però deixant el temps mínim de marge de dol i adaptació, sempre en surten coses bones inclús de desgràcies d´aquest calibre. Gràcies a Déu aquestes situacions rarament succeixen, però sí que amb una mentalitat positiva en treurem més que no pas amb una mentalitat negativa. I la gent aprecia la bona cara, aquest sempre està content, què agradable estar al seu costat, mai posa problemes a res, transmet bones vibracions. Ara està molt de moda això de les vibracions, no sé si vibren o no vibren però s´enganxen i quan un està content fa contents als altres, al cap i a la fi els somriures són gratis, l´amor és gratis, n´hauríem de donar més, no s´acaba mai, MAI, és màgic!
LA TELE, UNA PÈRDUA DE TEMPS 12 de juny 2011
Quan diem que no tenim tele la gent es sobta molt i ens pregunten, bé, no mireu la tele, però segur que tele teniu. I la resposta és no, no tenim cap tele, de fet no tenim ni antena. Llavors ens diuen, bé nosaltres de fet no mirem mai la tele, és com si no en tinguéssim. Però en tenen. Escola a casa i tele són incompatibles. Familia i tele també són incompatibles. Quan parlo de tele també podria dir videojocs, però això ja seria un altre tema. Ésclar que és molt millor aquella familia que controla el consum de la tele d´aquella que no controla res. Molt millor la familia que dina i sopa sense tele. Però no tenir tele és un privilegi, un camí lliure a potenciar la lectura i el diàleg. Estic d´acord que pot haver programes interessants, documentals didàctics, però barrejat amb tonelades d´anuncis i amb el perill d´enganxar-te a mirar quelcom més que anuncien o fan en altres cadenes. I en una familia gran coincidir els gustos de tots i l´horari de tots és molt difícil. Per això ja hi ha l´ínternet on pots triar el programa que vols mirar, no hi ha anuncis, tu decideixes quan i el projector o tele passa a ser com una pissarra digital, una eina més de la classe i l´aprenentatge.
S´han escrit moltes pàgines en contra de la tele, i evidentment tothom sap que els continguts morals, els valors i les normes queden molt mal parades per no dir que s´utilitza un vocabulari molt barroer i es dónen per “normals” situacions i conductes que són patológiques, no hem d´oblidar que la tele és un negoci, on per damunt de tot hi ha els interessos de la propia cadena. Així què, us aventureu a no tenir tele? Us animo a que ho probeu almenys uns dies, és realment satisfactori. Veureu que teniu TEMPS per fer tot allò que sempre heu desitjat.
FER FAMILIA 9 de Juny del 2011
Quan decideixes tenir fills no saps a l´aventura que t´embarques. Tothom et parla del embaràs i del part, com si el món sencer girés al voltant d´aquests 9 meravellosos mesos d´espera. Això ésclar, en el suposit que tot vagi bé i la parella que decideix tenir un fill ho logri. Però suposem que sí, que una parella feliç pensa en tenir un fill i al cap d´uns mesos de marge logrin l´embaràs. Creieu realment que la noia i el noi saben què vol dir ser pares? En un món on tot està tant professionalitzat s´ensenya a ser pare i mare? Disculpeu, però la meva resposta és rotundament NO. No s´ensenya a ser pare ni a ser mare. Així que després de nou mesos gloriosos arriba l´estimat dia del part, que per desgracia però això ja seria un altre tema que penso algún dia dir-ne quatre coses, enlloc de part s´hauria de dir “operació quirúrgica com més ràpid millor” i neix l´estimada criatura. Aquí sí que arriba l´hecatombe, en el bon sentit de la paraula que un/a fill/a és el millor del món, però que els primers dies per uns pares novells és realment dur, especialment per la mare, que per falta de coneixement, prejudicis i normes socials se´ns ha adjudicat un pudor exagerat i quan toca donar el pit sembla que facis exhibicionisme (personalment a mi em va costar una mastitis de ca l´ample en la primera filla, això del pudor té tela...), així que ja comencem amb problemes, el nen plora, la mare plora, el pare plora... és un bon panorama...
Imaginem que per miracle diví, sol.lucionem aquesta etapa (el temps és un bon aliat), i conseguim un segon embaràs, segon i últim, doncs a Espanya no està de moda tenir-ne ni menys ni més de dos, és així, ho enteneu? Se n´ha de tenir dos i a ser possible parelleta... Deixant bromes apart, els pares han superat la primera fase i els bebés ja tenen edat suficient per anar a la guarderia, uffff que bé, la guarderia, divina guarderia! És important la guarderia perquè aprenen moltes coses els nens, s ´han de relacionar amb altres bebés i com més aviat agafin gèrmens millor, més forts seran... Mentida podrida! Que consti que nosaltres vam portar les nenes a la guarderia (sí no som Sants, tots cometem errors) Però deseguida vam adonar-nos que alguna cosa no funcionava prou bé. La culpa no és ben bé dels pares (aquí va la nostra excusa) sinó de la societat, com que tothom fa, com que tothom ha de treballar i guanyar més, i és així desafortunadament... El problema és que cada cop hi ha menys temps, menys temps per fer familia. Els nens i nenes comencen l´escola i aquí els pares respirem perquè la guarderia val una pasta... i la majoria els deixem a dinar i tot!!! (que consti que això nosaltres no ho hem fet mai, eh??), però sí hi ha pares que ho fan perquè evidentment treballen, bé, alguns treballen i no tenen cap més sortida, d´altres s´ho fan vindre bé, és així. Inclús me n´he trobat alguns que diuen que mengen millor a l´escola que a casa.... (sense comentaris)
Què vull dir en tot això? Quan queda temps per fer familia? A veure resumint, el nen es desperta ràpid, vesteix, esmorza un got de llet i va a l´escola. Es queda a dinar, més escola i extra-escolars. Van els avis a buscar-lo a l´escola. Arriba a casa, mira la tele, fa deures i a l´hora de sopar amb una mica de sort, sopa amb els pares mirant la tele. Aiiii, quin mal fa tot això! Sabeu què és el que volen els nens i nenes? Volen l´aprovació dels pares, volen que els pares els adorin, els estimin, els valorin, i sabeu que reben? Pares cansats després d´una llarga jornada laboral que tenen molts més problemes que els interessos dels seus fills pre-adolescents... tot plegat, un drama, un drama del segle d´avui, on interessa més tenir i ser que estimar i donar. I així la Familia deixa d´existir i els fills caminen sense rumb, perduts i incompressos...
SOCIALITZACIÓ 7 de Juny del 2011
Quan diem que fem escola a casa la pregunta principal i la preocupació més gran dels nostres amics és, i cóm es socialitzen les vostres filles? I la nostra resposta els deixa ben astorats, Doncs com els vostres!
Què vol dir socialitzar-se?
Viure dins la societat. Conviure amb els altres. Integrar-se i coneixer la societat en la que vivim, les normes de conducta, la informació cultural. I és bàsic per relacionar-nos i conviure en societat.
La Familia és el primer agent de socialització, el primer perquè és el que topem quan neixem i el primer perquè és el més important. Els valors, el bon comportament, s´aprèn des que un neix i es va millorant i adquirint els bons hàbits a través de l´observació i la imitació. Apartar els nens de la societat i tancar-los en una aula durant 16 anys amb 25 nens de la seva edat tampoc és un model de societat real. L´escola és un agent de socialització perquè transmet els valors i les normes de la societat, sí, igual que la televisió, els llibres, la ràdio, l´esglèsia... L´escola no és l´únic! I a ningú se li acudiria preguntar i com es socialitza el teu fill si no llegeix el diari? Hi ha molts agents de socialització, però de tots la Familia és el més important pels nens, estar amb el pare, la mare, els germans, els avis és simplement IMPRESCINDIBLE.
La Familia és el primer agent de socialització, el primer perquè és el que topem quan neixem i el primer perquè és el més important. Els valors, el bon comportament, s´aprèn des que un neix i es va millorant i adquirint els bons hàbits a través de l´observació i la imitació. Apartar els nens de la societat i tancar-los en una aula durant 16 anys amb 25 nens de la seva edat tampoc és un model de societat real. L´escola és un agent de socialització perquè transmet els valors i les normes de la societat, sí, igual que la televisió, els llibres, la ràdio, l´esglèsia... L´escola no és l´únic! I a ningú se li acudiria preguntar i com es socialitza el teu fill si no llegeix el diari? Hi ha molts agents de socialització, però de tots la Familia és el més important pels nens, estar amb el pare, la mare, els germans, els avis és simplement IMPRESCINDIBLE.
Tot i això retornant als nostres amics entenc que el que ells volen realment preguntar és, cóm tindran amics de la seva edat?
Anar a l´escola no garantitza tenir molts amics. Tenir amics és una característica propia de cada nen. Hi ha nens tímids i nens més oberts. Hi ha nens que necessiten l´aprovació i suport dels altres i hi ha nens que van més a la seva bola, no és ni millor ni pitjor, i aquests nens tan podrien ser nens homeschoolers com nens que van a l´escola. Els nens homeschoolers no estan tancats dins de casa, surten als museus, a comprar, al banc, a la biblioteca, i tenen molt temps lliure per jugar i passar-ho bé amb els germans, el pare, la mare, els avis, altres nens homeschoolers, tenen temps per fer activitats extraescolars on es relacionen amb d´altres nens, teatre, piscina, esports... El nen que va a l´escola té només l´estoneta de pati per relacionar-se amb els seus companys, perquè quan arriba a casa a les sis de la tarda tot just comença la seva jornada de deures i estudi. En el fons l´escola deixa un marge molt limitat per les relacions d´amics i familia. Un altre tema seria, la qualitat i quantitat dels amics i si interesa tant tenir-ne o no, però això és una altra història.
